 L'arribada a la maduresa dels fills del
baby boom dels anys seixanta, la generació formada pels que van tenir una setmana de vacances d'escola amb motiu de la mort de Franco, significa el relleu, cronològicament inevitable, d'aquells que han estat els actors principals de la nostra societat durant els darrers vint-i-cinc anys. Sempre se'ls ha encabit o bé dins la generació de la Transició, la dels seus protagonistes, o bé dins la dels nascuts en democràcia, els fills de la Transició. Però comparteixen alguns trets característics, modelats en bona part pel moment històric durant el qual van créixer, que els converteixen en un grup propi, diferenciat dels anteriors. Simplificant-ho molt, són massa joves per haver estat hippies i massa vells per ser okupes (o skin heads).
Situats entre els trenta i els quaranta anys d'edat, formen part del segment més nombrós de la població catalana actual. El pes de la seva manera de ser es comença a deixar sentir, per bé o per mal, en la situació del país i en el rumb que aquest està prenent, just en un moment farcit de canvis i nous reptes: el final d'un cicle polític se superposa a les transformacions de gran abast que afecten des dels comportaments i les conviccions individuals a l'economia de les grans
empreses.
|
