|
Francesc Morera tenia una imaginació
inesgotable. Pel que fa a la poesia, a la qual es va dedicar amb
insitència durant tots aquests anys, no es pot separar de la seva
escriptura àgil i directa de l’escena pròpiament teatral. Visiblement,
Morera entenia la paraula en el seu acompliment dramàtic, una mena de
paraula social, amarada d’humor i fins amb un punt de cinisme, que el
situava, com a poeta, en una certa tradició sabadellenca. El seu model
és, sens dubte, Pere Quart, Joan Oliver en el teatre, en dues obres del
qual, com ja hem dit, el nostre amic havia treballat. Un humor entre
ingenu i sarcàstic, que ja no és ben bé “l’humor obvi” que Josep Carner
havia entrevist, cinquanta anys abans, en els joves autors de
l’anomenada Colla de Sabadell; sinó un humor més aviat “d’intervenció”
en la realitat, seguint l’evolució que durant els anys seixanta s’havia
produït en la poesia de Pere Quart i de molts altres autors que cercaven
noves vies d’expressió en les formes populars i en el realisme més
estrident. Morera és, en aquest sentit, un model d’aquella generació que
practicà una poesia d’intervenció, gairebé “civil” –seguint el terme que
Joan Brossa havia manllevat, paradoxalment, de Carducci–, però amb un
rerefons existencial ben tangible, marcat també per una sornegueria i
una audàcia de bona llei.
© Editorial Montflorit
Trobador, 4. 08290 Cerdanyola del Vallès
Imprès a Gramagraf, SCCL. C/Corders, 22, Badalona
|
